Infermeres: tan efectives com les benzodiacepines

Aquest assaig clínic pragmàtic, és a dir, realitzat en condicions no experimentals, en Atenció Primària, va observar milloria clínicament i estadísticament significativa de l’insomni crònic en ancians, amb una intervenció basada en l’educació del comportament, en comparació amb un grup control. L’efectivitat, eficiència i acceptabilitat d’aquest tipus d’intervenció la situen com a millor opció en el tractament de l’insomni crònic en l’ancià, per davant dels fàrmacs.

L’insomni és un problema de salut prevalent i amb conseqüències pel pacient i socials potencialment greus, especialment en el cas dels ancians. Els fàrmacs de què es disposa no sempre es poden fer servir a llarg termini i s’associen a efectes secundaris importants i, a més, a sobretractament en ancians.

L’estudi (1) va incloure 79 pacients (dels quals una quarta part es va reclutar a través dels centres d’Atenció Primària i la resta a la comunitat) amb insomni crònic (més d’un any), oportunitats i circumstàncies adequades per dormir, i símptomes diürns. L’ edat mitjana va ser de 71,7 anys, i un 70% eren dones. Els criteris d’exclusió van ser demència; malaltia psiquiàtrica, abús de substàncies o altres trastorns del son no tractats; hospitalització recent; tractament del càncer en curs; i esperança de vida inferior a 6 mesos.

A tots els pacients se’ls va practicar una actigrafia i una polisomniografia abans i 4 setmanes després de l’inici del tractament. L’assignació aleatòria es va estratificar per edat (≤ 75 o > 75 anys) i sexe.

La intervenció va consistir en una sessió individual inicial de 45-60 minuts de durada, una altra de 30 minuts dues setmanes més tard i 2 trucades telefòniques de 20 minuts cada una a les 1 i 3 setmanes respectivament.

Es va centrar en aspectes del comportament davant l’insomni: educació dels hàbits basada en la restricció del son i en tècniques de control d’estímuls (reduir el temps passat al llit; llevar-se cada dia a la mateixa hora independent del que s’hagi dormit; no anar al llit sense tenir son; no estar al llit si no s’està dormint), i discussió sobre el ritme circadià del son. Les migdiades van quedar desaconsellades, i el temps passat al llit limitat al temps de son mitjà autoreportat més 30 minuts, amb un mínim de 6 hores.

El grup control, en canvi, va rebre informació general sobre el comportament davant l’insomni, i la recomanació de llegir tres publicacions per a pacients sobre el tema de l’American Academy of Sleep Medicine. Dues setmanes després, a més, va rebre una trucada telefònica de 10 minuts de durada aproximadament animant a continuar en l’estudi.

Tant la intervenció específica com la control van ser administrats per una infermera especialista en salut mental sense experiència prèvia en problemes relacionats amb el son.

Es va observar superioritat de la intervenció pel que fa a les diferents categories de resposta (remissió, resposta, remissió parcial, o absència de resposta; 67% versus 25%), a la desaparició de l’insomni (55% versus 13%), a l’NNT (de 2,4), a classificacions clíniques retrospectives, a diari del son i a actigrafia, però no a polisomnografia. Els efectes no van variar segons diverses condicions clíniques (ús d’hipnòtics o antidepressius, síndrome d’apnees obstructives del son) ni segons l’origen del reclutament, i es van mantenir al llarg de 6 mesos. No es van observar efectes adversos.

A diferència d’altres estudis sobre intervencions no farmacològiques en el tractament de l’insomni, aquest treball va incloure pacients amb comorbiditat, i va avaluar una intervenció basada en el comportament més que en la cognició. Les intervencions basades en la cognició són més llargues i més cares que les basades en el comportament. L’avantatge d’aquest tipus d’intervenció respecte a d’altres més basades en aspectes cognitius és que resulta més eficient (gairebé mateixos resultats, menor cost). L’eficàcia de la intervenció estudiada va ser comparable també a la del tractament amb benzodiazepines (2).