Prevenció de recurrència de la trombosi venosa profunda: amb 3 mesos sol haver-hi prou

Aquesta revisió i metanàlisi d’assaigs clínics aleatoris amb un seguiment de 24 mesos va trobar que, en general, perllongar el tractament anticoagulant més enllà dels tres mesos post-trombosi no aporta beneficis, i sí risc i despesa sanitària innecessària. La trombosi venosa profunda aïllada distal i la presència de desencadenants clars s’associen a menor risc de recurrència; en aquests casos el tractament es pot suspendre als 1,0-1,5 mesos.

Després d’un primer episodi de trombosi venosa profunda (TVP) o tromboembolisme pulmonar (TEP) cal mantenir el tractament anticoagulant (AC) durant almenys tres mesos en la majoria dels casos. La durada òptima del mateix, segons les característiques del pacient i l’episodi de trombosi, però, fins ara no estava definida.

Es van incloure un total de 7 assaigs clínics aleatoris (n= 2.925; amb un seguiment mitjà d’1,4 anys/pacient), en pacients sense antecedents de càncer. L’edat mitjana va ser de 60,5 anys, i un 52% eren homes. Un 20% havien presentat TVP distal aïllada, un 52% TVP proximal, i un 29% TEP. En un 40% dels casos l’episodi trombòtic tenia un factor de risc temporal precedent (cirurgia recent, fèrula de guix a la cama, ingrés hospitalari). Un 25% dels pacients havien rebut el tractament AC durant 1,0-1,5 mesos, un 36% durant 3 mesos, un 27% durant 6 mesos i un 12% durant 12-27 mesos.

La taxa de recurrència va ser de 7,8% (interval de confiança [IC] 6,9-8,8) durant els primers 6 mesos després del final del tractament, i de 5,5% (IC 4,7-6,5) durant els mesos 7 a 24.

Es van realitzar anàlisis del risc de recurrències segons localització de la trombosi, presència de desencadenant o durada del tractament.

En les comparacions entre diferents localitzacions de trombosi es van observar menors taxes de recurrència després de TVP distal aïllada que de TVP proximal (hazard ratio [HR] 0,49, IC 0,34-0,71), i taxes similars després de TEP i TVP proximal (HR 1,19, IC 0,87-1,63).

Les trombosis amb un factor de risc temporal previ presentaven menor risc de recurrència que en absència d’aquests factors (HR 0,55, IC 0,41-0,74). Els risc de recurrència en les trombosis sense aparent desencadenant disminuïa amb tractaments de 6 o més mesos en comparació amb els de 3 mesos.

Pel que fa a la durada del tractament, les taxes de recurrència van ser majors pels 1,0-1,5 mesos, en comparació amb tractaments més llargs, de tres o més mesos (HR 1,52, IC 1,14-2,02). Aquesta diferència només es va mantenir durant els primers 6 mesos després de l’acabament del tractament. En canvi, no va haver diferències significatives entre els tractaments de 3 mesos i els de 6 o més quant al risc de recurrències.

Tenint en compte totes aquestes dades podem concloure que, en general, la durada òptima del tractament AC és de 3 mesos. En TVP distal aïllada amb desencadenant clar, donat el menor risc de recurrència, el tractament AC es pot suspendre als 1,0-1,5 mesos. En canvi, pacients amb TVP proximal o TEP sense aparent desencadenant poden requerir tractament de per vida, o, almenys, de 6 mesos. La determinació del D-dímer o d’altres paràmetres de laboratori pot ajudar a decidir la durada òptima del tractament en aquests casos.