Aigua

En el procés de curació d’una ferida acostumen a generar-se detritus i exsudació. No està clar si la retirada d’aquests materials mitjançant un rentat sigui beneficiós. Si es renta la ferida l’ús d’aigua de l’aixeta (en comptes de sèrum) no augmenta la taxa d’infecció. Utilitzar o no l’aigua en el rentat de les ferides dependrà de la qualitat de l’aigua, la naturalesa de la ferida i les condicions generals del pacient. En cas de manca d’aigua potable, l’aigua bullida (i posteriorment refredada) i l’aigua destil·lada són bones alternatives.

La conveniència de retirar els detritus i exsudació que es generen durant la curació d’una ferida és controvertida: alguns estudis suggereixen que aquests materials són útils en el procés de curació de la ferida, mentre que d’altres -la majoria- advoquen per la seva retirada. Atenent a aquest segon grup d’estudis, les guies de pràctica clínica aconsellen el rentat de les ferides.

Però amb quins productes cal realitzar el rentat? Cal fer servir sempre una solució salina isotònica? Es pot dutxar un pacient amb una ferida? L’ús d’aigua de l’aixeta augmenta el risc d’infecció?

Es va revisar la literatura buscant assaigs clínics que comparessin l’ús d’aigua (de l’aixeta, bullida i posteriorment refredada i/o destil·lada) amb el d’altres productes (solució salina normal o solució de procaïna) o amb l’absència de rentats, per a l’eliminació de detritus i teixit necròtic , en ferides de qualsevol tipus (agudes o cròniques, quirúrgiques o accidentals), pel que fa a les taxes d’infecció i de curació. Es van excloure aquells estudis en cremades o procediments dentals.

Es van identificar 11 estudis, d’una a sis setmanes de durada. L’ús d’aigua de l’aixeta per als rentats de les ferides agudes en adults va reduir un 37% la probabilitat d’infecció respecte a l’ús de solució salina normal. L’estudi que majoritàriament va aportar les dades per a aquest resultat presentava limitacions de validesa interna (per la diferència de temperatura entre l’aigua i la solució salina en el moment del rentat) i externa (per l’excepcionalment bona qualitat de l’aigua de l’aixeta utilitzada).

No hi va haver diferències en la resta de comparacions realitzades (rentats amb aigua de l’aixeta versus no rentats; rentats amb aigua versus solucions salines en ferides cròniques o en nens; rentats amb aigua destil·lada i/o bullida i posteriorment refredada versus solució salina normal; rentats amb aigua de l’aixeta versus aigua bullida i posteriorment refredada; rentats amb aigua destil·lada versus bullida i posteriorment refredada; rentats amb aigua de l’aixeta versus solució de procaïna) pel que fa a la taxa d’infeccions o al procés de curació.

El mètode de rentat va ser també important. En 7 estudis el rentat va ser per irrigació i en 3 per dutxa. La satisfacció del pacient va ser major si es dutxava que si s’irrigava la seva ferida amb una botella. Només un dels estudis va reportar dades sobre la durada del rentat, i només quatre van explicitar el volum de líquid utilitzat.

En general, la qualitat dels estudis va ser pobra i l’heterogeneïtat entre ells pel que fa al tipus de ferida, la solució de rentat i els criteris d’infecció i curació de les ferides considerable.

En definitiva, no hi ha proves que suggereixin que l’ús d’aigua de l’aixeta per al rentat de les ferides n’augmenti la taxa d’infecció. No obstant, tampoc hi ha proves de que els rentats en si redueixin la taxa d’infecció i millorin el procés de curació. Utilitzar o no l’aigua en el rentat de les ferides dependrà de la qualitat de l’aigua, la naturalesa de la ferida i les condicions generals del pacient. En cas de manca d’aigua potable, l’aigua bullida (i posteriorment refredada) i l’aigua destil·lada són bones alternatives.